Sant Jordi
Sant Jordi
és valent
i el drac
molt dolent.
El drac que
està ansiós
espera molt
nerviós.
La princesa
espantada
plora molt
apenada.
Quan San
Jordi arriba,
el drac
tremola una mica.
El drac que
és espavilat
corre sense
parar.
Sant Jordi
l’agafa
i li clava
l’espasa.
D’on surt
una rosa
gran i
formosa.
1r PREMI POESIA CATALANA- EMMA GARCÍA I GÓMEZ-
Les onades del mar i el calamar
Les onades del mar
Tenen forma d’un calamar
Quan el calamar es menjat
L’onada s’ha acabat.
La onada més petita surt
Quan el calamar és més curt
I quan la tinta surt del calamar
La onada és més gran.
El calamar cada vegada es fa més gran
Però l’onada sempre hi serà allà
Ells sempre es recordaran per poder parlar-li amb els seus avantpassats.
Les onades del mar
Tenen forma d’un calamar
Quan el calamar es menjat
L’onada s’ha acabat.
2n Premi Poesia Catalana- Nacho Martínez Chaparro-
L’ últim any
És l’últim any i no vull marxar.
És l’últim any I et trobaré a faltar.
Recordo els bons moments,
I oblido els dolents.
Oblido les bromes de mal gust,
oblido tots els insults.
Tu ets bon nen I tu molt dolent,
Però avui tots junts estem.
Tu ets alta, tu ets graciós, tu ets molt llest , intel·ligent,
Tu ets simpàtic, tu em fas sentir bé, però avui estem tots junts, és
l’últim any és l’últim curs.
3r Premi Poesia Catalana- Núria Pérez Castaño-
Silenci
Era dijous, si ben bé me’ n recordó, era al
meu llit llegint un llibre i quan ja hem vaig cansar vaig baixar cap al
menjador. Allà hi havia silenci, molt de silenci. La mare havia anat a
treballar i el pare havia quedat amb uns amics, així que estava sol, llegint.
De sobte vaig escoltar la porta. Em vaig apropar i vaig escoltar la veu de l’
Ivan, que parlava amb la Mar. Eren els meus millors amics, l’ Ivan era alt i
prim i portava els cabells curts i negres. En canvi la Mar era de la meva estatura
amb el cabell llarg i ros, paro faltava en Pau.
Vaig obrir la porta i ara hi havia un silenci
molt gran al carrer.
-Què és aquest silenci al carrer?-vaig
preguntar.
-No ho sé, -deia la Mar- es estrany…
-Sembla que siguesim els únics de la ciutat!
–va dir l’Ivan.
-Bé, i en Pau?- vaig preguntar a la Mar.
-Ara el truco- va dir ella.
Va agafar el telèfon mòbil i va introduir el
número. Va sonar dos, tres cops… res de res, no hi era. Vam sortir fora, a fer
de detectius.
El meu barri era format per petites cases
agrupades. Era tranquil i tots els veïns ens coneixíem, i en Pau era un dels veïns.
L’ Ivan va trucar a la porta. Ningú, silenci.
Va tornar a trucar, res de res, més silenci.
Com no obrien la porta després de set o vuit
intents vam marxar a un descampat, on ens vam posar a jugar a futbol. Cap a les
sis de la tarda, vam marxar a casa. Vaig obrir amb la clau la porta i em vaig
posar a veure la tele. No hi havia res interessant. Vaig agafar el mando i la
vaig apagar.Vaig trucar en Pau, i no el va agafar. On estaria…
A l’ hora de sopar, la mare va fer sopa i
pollastre i jo seguia preocupat per en Pau. Que li passaria? Ja estava fart, em
vaig anar a l’ habitació i vaig trucar-li sis o set vegades i li vaig enviar
missatges, però no hi era. Doncs em van trucar. Vaig sortir i vaig trucar
l’Ivan i la Mar.
-Ja sé on és – els vaig dir.
Els vaig portar al descampat i la Mar em va
dir:
-Aquí Pol? Si ja hem…
-Shhh!- vaig silenciar-la.
Els vaig portar a la caseta del graner, on vivia
el vell Tomàs. Allà estava en Pau, estès a terra. El vell Tomàs era qui m’
havia trucat. No es va saber com, però el que somiava en Pau es feia realitat.
-L’ he trobat aquí aprop amb aquest aspecte!-
va dir el vell Tomàs.
El vam aixecar i el vam preguntar:
-En que somiaves?
Ell estranyat ens va respondre:
-En un món de silenci.
1r Premi Narrativa Catalana- Cristian Benítez Morcuende
El fantasma perdut
Hi havia una vegada uns nens que anaven per un
bosc molt antic,era molt terrorífic el lloc,anaven caminant uns nens i de cop i
volta es va escoltar buuuuuuuh! Buuuuuuuuuuuh! El nens es van espantar i van
agafar la lot i van anar a explorar pel bosc.
El fantasma era blanc,els ulls negres i
vermells amb un aspecte terrorífic,el fantasma estava cada mes a prop del nens
Els nens no el podien veure però el fantasma
a ells si, de cop i volta es va escoltar com si haguessin llençat una pedra,els
nens van sortir corrents i cridant i fins i tot van espantar al fantasma.
El nens van trobar una caseta molt antiga amb
un forat al terra de fusta i es van ficar allà dins,el fantasma va anar tot
espantat a la caseta i va descobrir als nens .Els nens van cridar
auixiliiiiii!!!! El fantasma els va agafar i els va portar a la seva casa,que
era molt,molt lletja i antiga,el fantasma els va deixar atrapats a la caseta
sense que poguessin sortir.
Per fora de la casa passava un jove amb una
arma per poder-se defensar del que pogués haver per allà ,de cop i volta va
veure una ombra i unes llums vermelles i negres.
El jove va anar a veure el que hi havia per
curiositat,el fantasma va veure al jove i es va amagar però el caçador ho va
veure i va disparar,el va matar.
Al cap d’una estona es van sentir uns
crits,el caçador va entrar a la casa del
fantasma i va agafar als dos nens.
Es van quedar a viure per sempre.
2n Premi narrativa catalana- Daniel García Montesinos-
POESIA CASTELLANA
NUNCA OS
OLVIDARÉ
Este año del
colegio ya me voy
pero muy
contenta no estoy
La E.S.O
empezaré
y nuevas
amistades haré
las clases más
difíciles serán
y nuevos
maestros habrán
Aunque
conozca una niña de China y otra de Japón
A mis amigos
los llevaré en mi corazón
2º Premio poesía castellana- Anna Gómez
Martínez-_
SANT JORDI Y
LA PRINCESA
Cuando Sant
Jordi a la princesa salvó,
Todo se
iluminó.
La sangre
del dragón que cayó
Todo de
rosas lo cubrió.
El caballero
una rosa cogió
Y a la
princesa se la regaló.
La joven le
sonrió
Y todo de lo
agradeció.
Cuando el
dragón murió,
La gente ya
no se preocupó
Porque
sabían que a la princesa
Un príncipe
salvó.
Sant Jordi de la princesa se enamoró
Y un día con
ella se casó.
Muy felices
vivieron
Y muchos
hijos tuvieron.
Esta leyenda
nunca se olvidará
Y la gente
de cantarla no se cansará.
3º Premio poesía castellana- María Kazadi Orlova-
El puente de
oro
Un
día, Júlia, Claudia, Rubén y Víctor (los protagonistas de la historia) al salir
de la escuela, decidieron ir juntos al parque.
Durante
el camino, los cuatro niños se pusieron a hablar de como habían ido los
trimestrales.
-Rubén,
¿ que has sacado en el trimestral de catalán?-preguntó Víctor.
-Pues
un 10.¿Y tu?-respondió Rubén.
-Yo…eeeh…Un
8…-contestó mintiendo Víctor.
-¿Un
8? Vamos por favor no me mientas-dijo Rubén
-Vale…Un
3’5, no me esperaba esa nota, creí que lo había hecho mejor.-dijo Víctor con
plena sinceridad.
Ya
llegaron al parque, y se pusieron a jugar con la pelota de Rubén.
-¡Aquí!¡Pasa!-gritó
Júlia
Claudia
chutó la pelota hacia Júlia pero se le desvió y salió fuera del campo.
Cuando
fue a buscarla, a lo lejos, se le apareció un precioso puente de oro.
-¡Ualaa…!¡E-es
de oro!-exclamó Claudia.
-Yo
tengo un libro sobre este puente.-dijo Rubén
Todos
se pusieron alrededor para poder escuchar a Rubén:
-Cuenta
la leyenda que, quien cruza este puente, todos sus sueños se harán realidad.
-¡Guay!
¿Y entonces, por qué no lo cruzamos?-dijo Claudia.
-¡Si,
vamos allá!-exclamó Víctor.
-Si.
¡Vamos!-dijo Júlia.
Todos
los niños empezaron a cruzar y…
-¿Cómo?,
¡No ha pasado nada!-dijeron los cuatro niños tristes.
De
repente, el puente empezó a echar chispas.
-¡Eh,
mirad!-dijo Víctor
Todos
los deseos empezaron a cumplirse: Claudia tuvo un perro, los padres de Víctor
se querían de nuevo, Rubén consiguió el libro que era tan caro y Júlia, bueno
Júlia no quería nada, solo tener a sus amigos contentos.
2º Premio narrativa castellana – Judith
Camero López-
GUANYADORES DE L'AUCA OLÍMPICA
